Els nens necessiten vitamina “G” (green)

La idea d’avui era proposar-vos una activitat “xulíssima” per fer amb els nens a la platja, però ens hem emocionat amb el tema de la naturalesa i de l’entorn i hem acabat escrivint un post molt diferent.

Sabeu que ens encanta descobrir l’entorn i jugar amb elements naturals, però mai us hem explicat el perquè.

Què per què?

Les raons són moltes. La primera que ens ve al cap és la necessitat d’interactuar amb la naturalesa. A una societat a on els nens passen més temps al davant d’un televisor que a l’aire lliure. On la majoria del menjar que comprem és pre-processat; el pollastre ve tallat, la pinya pelada i els pèsols en bossa. Ara més que mai hem de sortir al camp o a la platja, al parc o al camí. Jugar amb la terra, saltar pedres, qui no ha gaudit alguna vegada amb aquestes activitats?

Fomenta el joc cooperatiu. Els nens desenvolupen jocs més creatius quan es troben en àrees verdes, i d’una forma més cooperativa. No us ha passat mai que els vostres fills d’edats diferents juguen junts al parc però no a casa?

Recolza la creativitat i la resolució de problemes. Jugar en un entorn natural és especialment important per desenvolupar les capacitats de creativitat, la resolució de problemes i el desenvolupament intel·lectual (Kellert, 2005).

Redueix els símptomes del Trastorn de Dèficit d’Atenció (TDA). El contacte amb el món natural pot reduir significativament els símptomes del trastorn de dèficit d’atenció en nens a l’edat primerenca de cinc anys d’edat (Kuo and Taylor, 2004).

Practiquen activitat física. En una època sedentària on, fins i tot a l’escola, passen llargues hores asseguts. És més important que mai descarregar l’energia acumulada en un entorn obert i natural.

Millora els hàbits alimentaris. Si els donem l’oportunitat de veure com es conreen els aliments, d’on vénen i els fem partíceps de la seva pròpia nutrició.

Millora la visió. No ens pregunteu el perquè però sí, existeixen estudis que relacionen una major quantitat de temps a l’aire lliure amb taxes reduïdes de miopia. I si ho penseu té tota la lògica. No forces la vista, la pots relaxar amb facilitat…

Recolza les relacions socials. És difícil veure a un nen jugant només a l’aire lliure. Per naturalesa tendeixen a buscar-se uns a uns altres i a compartir els seus jocs de forma lliure i voluntària, amb les seves pròpies normes, iniciatives i propostes. Desenvolupen així capacitats socials que els ajudaran la resta de la seva vida.

En alguns països fa temps que les escoles es van apuntar a la moda de “naturalitzar espais d’aprenentatge”. I encara que esperem que no es tracti d’una simple moda, estem súper felices perquè per fi ha arribat aquesta moda a la nostra guarderia.

De sobte el pati s’ha cobert de gespa, ha aparegut una casa de fusta preciosa i els troncs i les plantes envaeixen l’espai. Així que, qualsevol dia d’aquests no anem a treballar i millor ens quedem amb els nens!

Ah! I per l’activitat de la que us parlàvem al principi d’aquest post no us preocupeu, en breu la tindreu en el vostre email. Subscriviu-vos ara, si no ho esteu ja, al nostre bloc.

5 raons perquè el teu fill jugui amb joguines

Avui portem un article que hem trobat en el bloc La Puerta Pequeña. No acostumem a copiar articles d’altres blocs, però ens ha semblat molt interessant la reflexió que fa l’autora de l’article, la Cristina García, de Edúkame. 

Esperem que us sigui d’utilitat. 

La joguina i el seu paper en el món del nen

La joguina és un mitjà d’experiència que permet al nen analitzar el món i construir la seva personalitat. A més, el joc és un instrument que ajuda al nen a defensar-se contra l’ansietat i a projectar contra ell els seus fantasmes i les seves pors. Les joguines contribueixen al desenvolupament de la personalitat del petit, tenen un paper de mediador entre l’adult i el nen, i són un camí cap a la intel·ligència.

Beneficis de les bones joguines

1. L’afectivitat. L’equilibri afectiu és essencial per al correcte desenvolupament de la personalitat. Moltes vegades el nen es troba amb situacions conflictives, i, per intentar resoldre la seva angoixa, poder-la dominar i poder expressar els seus sentiments, necessita establir relacions afectives amb un objecte. Un ós de peluix, una nina o un súper-heroi es converteixen en confidents i ajuden al nen a reviure situacions, a entendre el món dels adults, i a potenciar el desenvolupament d’una bona afectivitat. 

2. La motricitat. El desenvolupament sensorial i motor del nen és determinant per a la seva evolució general. Hi ha joguines que afavoreixen la destresa i l’equilibri, com ara la pilota o els jocs d’arrossegar; d’altres ajuden en el desenvolupament de la motricitat fina, com ara els sonalls, els jocs d’apilar i els d’encaix o els puzles. 

3. La intel·ligència. El desenvolupament de la intel·ligència està unit al desenvolupament sensitiu-motor. El nen, quan desmunta una joguina, aprèn a analitzar els objectes i a pensar-hi, aquest és el primer pas cap al raonament. 

4. La creativitat. Les joguines creatives són aquelles que potencien la imaginació del petit. És el cas de les joguines de bricolatge, les titelles o els instruments musicals.

5. La sociabilitat. Les joguines afavoreixen l’intercanvi amb allò que el nen ha de comunicar amb altres amics i l’ajuden a integrar-se socialment. El fet de jugar amb un altre porta en si mateix l’acceptació d’unes normes, les joguines que fomenten la competència i la col·laboració ajuden al nen a dominar-se i a afirmar-se en relació als altres.

 

El meu fill té dislèxia

Avui us portem un article de una bona amiga i professional, Eva Fló. Logopeda de professió, ens acosta, a través d’un cas, a un trastorn de l’aprenentatge molt estigmatitzat encara avui en dia.

Al seu article ens comenta que agafada a temps i tractada adequadament no té perquè ser un obstacle per als nostres fills. També ens explica com un professional pot arribar a un diagnòstic i en que consisteix una “exploració”. Paraula que ens fa molta por i que, en realitat, no és res més que una estona de joc.

Esperem que el disfruteu tant com nosaltres.

El meu fill té dislèxia

Així és com vam iniciar la conversa entre els pares d’en Pau i jo.

Van venir a la meva consulta amb una sospita del diagnòstic que jo més endavant els hi vaig confirmar.

El pare ja estava diagnosticat de dislèxia feia anys i sabia que era possible que els seus fills també ho fossin.

Després de l’entrevista amb els pares comencem l’exploració. En Pau és un nen de 6 anys molt despert amb ganes de descobrir tot el que hi ha al seu entorn, es mostra prudent però no dubta en demanar i agafar la joguina que més li atrau, el tren.

Mica en mica vaig coneixent en Pau, fem junts diferents activitats, observo que hi ha alguna articulació fonètica poc consolidada. Mostra un llenguatge ben organitzat i la seva comprensió oral es bona. Li ha agradat molt que li expliqués un conte de monstres on el nen protagonista és fort i valent.

Li agrada dibuixar i és creatiu. Quan li demano que escrigui el seu nom es mostra insegur, veig que es li costa organitzar-se en l’espai del full i es deixa alguna lletra. Vol escriure la data i gira els nombres però a ell li sembla que ho ha fet molt bé i jo no li dic el contrari.

En Pau és dislèctic, els hi confirmo als pares, vaig descrivint símptomes com que li costa situar-se en l’espai temps no relaciona el vocabulari temporal dins la seva rutina, té dificultats en càlcul mental i el que és més important li costa relacionar el so amb la grafia.

Els dono ànims, se que el diagnòstic no es fàcil de pair, però cal que vegin que comencem aviat el treball, en Pau és un nen intel·ligent té moltes virtuts i capacitats que l’ajudaran a seguir endavant. També reforço el paper del pare que té la pròpia experiència i que podrà entendre molt bé en Pau i li facilitarà els aprenentatges amb recursos que a ell també l’han ajudat.

Actualment, en Pau ja té 8 anys, llegeix i escriu i segueix el ritme escolar. A l’escola li han adaptat les activitats a la seva dislèxia. En Pau sap el què li passa i ho va entenent.

La seva inseguretat ha minvat i ara té una actitud més oberta cap els nous aprenentatges.

La reeducació logopèdica és molt necessària quan hi ha dislèxia, cal iniciar el tractament de manera precoç i afavorir el treball en comú amb l’escola i la família. Un dislèctic ho és tota la vida, però aquest fet no ha de minvar les seus objectius.

Eva Fló Montoya
Logopeda i Mestra
Col·legiada 1244
www.logopedia-flo.com

Maig 2013

Per què és bó anar al parc?

És hivern i fa un fred que gela els ossos, és estiu i la idea de passar cinc minuts sota el sol ens provoca marejos, o simplement arribes d’un llarg dia de feina i necessites uns minuts en el sofà.

I és aquest dia quan de sobte et descobreixes pensant en una estratègia per convèncer-ho de no anar al parc. Evidentment els nens tenen una energia incombustible i no és fàcil fer-los canviar d’opinió. És llavors quan molt seriosament et preguntes: per què haig de portar-ho al parc?

És fàcil. És una de les poques oportunitats que tenen els nostres fills de gaudir l’aire lliure al mateix temps que fan exercici físic i poden jugar a jocs que difícilment podran fer a casa.

La major part dels nens passen el dia a l’escola, obligats a mantenir una posició concreta, respectar certes normes i amb una comunicació limitada a les activitats escolars. Si ho veiem així és lògic pensar que surtin amb ganes de córrer, saltar o parlar lliurement amb qui vulguin.

Així que el parc no es tracta només de realitzar una activitat física, determinant per al seu desenvolupament, sinó també una exploració del mitjà que ens envolta de manera lúdica i més lliure.

Tots demanem als nostres fills sàpiguen controlar-se no córrer al carrer, que vagin amb compte, que s’estiguin quiets…. Gaudiu del joc en un entorn controlat i mes lúdic on compartir.