Conte: Un que eren vuit

un-que-eren-vuit

Gianni Rodari (Adaptació de Xesco Boix)

“He conegut un nin que alhora eren vuit. Vivia a Roma, allí l’anomenaven Paolo i el seu pare era tramviaire. Però també vivia a París, allí l’anomenaven Jean i el seu pare treballava en una fàbrica d’automòbils. Però també vivia a Berlín, allí l’anomenaven Kart i el seu pare era professor de violoncel. El mateix nin vivia a Moscou i es deia Yuri, com l’astronauta Gagarin, recordeu?. El seu pare era paleta i, a més a més, estudiava matemàtiques, una cosa comuna a Rússia. Un s’anomenava Xu, viva a Xangai i el seu pare era pescador.

Quants n’he dit, cinc? Encara en manquen tres. El mateix nin es deia Jimmy, vivia a Nova York i el seu pare treballava en una estació de benzina.
En Pau vivia a Barcelona i el seu pare era pintor de parets de bona brotxa. I el darrer, Mali, vivia a Tanzania i el seu pare era mestre d’escola.

Paolo, Jean, Kart, Yuri, Jimmy, Xu, Pau i Mali eren vuit, però al mateix temps eren el mateix nin de vuit anys, que sabia llegir i escriure i que li agradava tant anar en bicicleta sense mans…
Paolo era morenot, Jean ros, i Kart castany, però eren el mateix nin. Yuri tenia la pell blanca, Xu la pell groga i Mali la pell negra, però eren el mateix nin.
En Pau parlava en català, Jimmy en anglès, Mali en swahili però eren el mateix nin. Tots tres reien en el mateix idioma.
Ara els vuit s’han fet grans i ja no podran mai més fer-se la guerra, perquè els vuit nins són un home sol.”

En este bloc podreu trobar cançons per pensar que poden continuar amb la mateixa idea del conte però en cançó.

Gaudiu de moments màgics en família!

Anuncis

A El Bagul dels Jocs ens agraden les idees de Gianni Rodari

Gianni Rodari per qui no el coneix era un escriptor, mestre i pedagog Italià que ens va deixar empremta.

Va néixer a Omegna, una petita ciutat de la Província de Novara, al nord d’Itàlia. Son pare, forner, va morir quan Rodari tenia 10 anys. Aleshores, Gianni i els seus dos germans, Cesare i Mario, van ser criats per sa mare sola a la seua ciutat natal, Varesotto. Després d’estudiar magisteri durant 3 anys a Soveso, va rebre el diploma de mestre a l’edat de disset anys i es va posar a treballar en un col·legi d’ensenyament primari del districte de Varesotto. Va estar interessat per la música (tres anys de violí) i la literatura (va descobrir les obres de Nietzsche, Schopenhauer, Lenin i Trotski que van ajudar-lo a desenvolupar el seu sentit crític). L’any 1939, durant un curt període, va anar a la Universitat de Milà.

Durant la Segona Guerra Mundial, Rodari va quedar exempt de prestar servei d’armes per raons de salut. Va afiliar-se al partit feixista durant un temps amb l’objectiu de trobar treball. Traumatitzat per la pèrdua dels seus dos millors amics, i per l’empresonament del seu germà Cesare en un camp de concentració, Rodari va afiliar-se al Partit Comunista d’Itàlia l’any 1944 i va participar al moviment de resistència italià.

L’any 1948, sent periodista del diari comunista L’Unità, va començar a escriure per a infants. L’any 1950 el partit va confiar-li un lloc de redactor al nou setmanari per a infants Il Pioniere.

El 1951, va publicar els seus primers llibres: Il Libro delle Filastrocche i Il Romanzo di Cipollino.

Va visitar la URSS per primera vegada l’any 1952 i l’any següent va contraure matrimoni amb Maria Teresa Feretti, amb la qual va tenir, 4 anys més tard, una filla anomenada Paola. L’any 1957, Rodari va superar l’examen de periodista professional.

De 1966 a 1969, va participar activament en projectes col·laboratius amb els infants. L’any 1970 li va ser atorgada la Medalla Hans Christian Andersen de literatura infantil.

Aquesta distinció li va permetre obtenir una reputació internacional. Les seves obres han estat traduïdes a un gran nombre de llengües.

L’any 1979, després d’un viatge a la URSS, la seva salut va començar a declinar i va haver d’abandonar el gruix de la seva activitat. Va morir en el transcurs d’una operació quirúrgica l’any 1980.

Il pennarello di Rodari no. 2

Les seves obres ens han deixat les seves ganes de canviar socialment a través de la paraula , amb una atenció destacada als més pobres amb humor i molta creativitat, fantasia i imaginació.

En temps d’una educació conservadora i tradicional ,va difondre els seus pensaments de fomentar en els nens i nenes la creativitat i la literatura de la fantasia ,proposant elements didàctics senzills i molt engrescadors. Així va transmetre la necessitat de fomentar la imaginació.

Creu que la paraula és com una pedra a l’estany. Pot provocar quantitat d’activitat recordar, imaginar, fer seqüències de paraules, frases…

Creu que els contes es busquen nedant per sota l’aigua, a on les paraules són com la pel·lícula superficial d’aigües profundes.

Ens ensenyà tècniques literàries de creació d’històries com:

“El binomi fantàstic” on dues paraules les relacionem i creem una història evocant  els nostres sentiments, les vivències, la lògica i pensaments.

“Què passaria si?”. on la formulació d’una hipòtesi de lo més inversemblant proporciona milions de possibilitats revifant la nostra fantasia.

“El prefix arbitrari”. Utilitza prefixes convencionals i ajuntant-los amb paraules dona lloc a moltes possibilitats creatives, com superxinxeta o casiulls.

“L’error creatiu” proposa explicar un conte malament per crear en els nens i nenes noves històries inventades.

Rodari proposa que es faci servir la paraula de joguina .

Agafant trossos de textos de contes  o de diaris i donant peu a acabar les històries de manera imaginativa i es crea mil i una versions.

Les endevinalles o les falses endevinalles són per a ell la introducció del nen al món de la imaginació. Ens dóna la formula per crear-les: descriure l’objecte tot fent associacions, comparacions o metàfores. Les falses endevinalles són aquelles que inclouen en algun lloc de la mateixa endevinalla la resposta, que pot ser lògica o deductiva.

Creu en les rondalles populars com a matèria primera i com a col·lecció de jocs fantàstics. La rondalla popular imprescindible (Italo, Andersen, Grim, Parrot…).

“Els contes inversemblants” com la Caputxeta vermella en helicòpter introdueix contes alternatius i igualment imaginatius .

“Rondalles al revés” on els personatges s’expliquen al contrari del que són tradicionalment . Els bons són dolents i els dolents són bons. Fent broma dels contes.

“Amanida de rondalles”. Fa servir els contes que ja coneixen els nens i els barreja o introdueix els personatges d’altres històries.

Crea eines creatives com “Cartes per fabricar contes”. Fitxes on estan escrites diferents funcions d’una rondalla o personatges i elements naturals o màgics .

Proposa “Contes col·laboratius” on un nen o nena inicia el conte i fa un dibuix, el company el continua fins que es fa una història entre tots.

L’autor proposa moltes més eines molt útils imaginatives i creatives  que les podreu trobar aplicades en els seus llibres que recomanem, com:

Gràcies per creure ens els infants!

El jove cranc

Al Bagul dels jocs som unes rates de biblioteca i ens agrada llegir històries amb valors.

Gianni Rodari ens dóna una lliçó de superació personal amb aquest conte.
Valors que treballa: No jutjar per les aparences. Contra la discriminació.

Un jove cranc va pensar: “Per què a la meva família tots caminen enderrera? Vull aprendre a caminar endavant com les granotes, i així em caigui la cua si no me’n surto!”

Va començar a entrenar-se d’amagat, entre les pedres del riuet nadiu, i els primers dies acabava esgotat per l’esforç. Topava a tot arreu, es macava la cuirassa i s’entortolligava una pota amb l’altra. però de mica en mica les coses van anar millor, perquè tot es pot aprendre, si es vol.

Quan va estar segur d’ell mateix, es va presentar a la seva família i els va dir:
Fixeu-vos bé.
I va fer una magnífica cursa endavant.
Fill meu! – va esclafir en plors la mare – que se t’ha girat l’enteniment? Torna en el teu seny, camina tal com t’han ensenyat el teu pare i la teva mare, camina com els teus germans que tant t’estimen.

Els seus germans, no obstant, es petaven de riure.

El pare se’l va mirar severament i després va dir:
Ja n’hi ha prou! Si vols viure amb nosaltres, camina com tots els crancs. Si vols anar a la teva, el riu és prou gros: ves-te’n i no tornis més!

El bon cranc s’estimava els seus familiars, però estava massa segur d’anar pel bon camí com per tenir dubtes: va abraçar la mare, va saludar el pare i els germans i se’n va anar a córrer món.

El seu pas va desvetllar tot seguit la sorpresa d’un grup de granotes que com a bones xafarderes s’havien reunit al voltant d’una fulla de nenúfar per fer petar la xerrada.
El món va al revés – va dir una granota – Mireu aquell cranc i digueu-me que m’equivoco, si podeu.
Ja no hi ha respecte! – va dir una altra granota.
I ara! I ara! – va dir una tercera.
Però el cranc va tirar endavant, tal com sona, pel seu camí. Al cap d’una estona, va sentir que el cridaven.

Era un vell cranc d’expressió melangiosa que s’estava tot sol al costat d’un roc.
Bon dia – va dir el jove cranc.

El vell el va observar llargament, i li va preguntar:
Què et penses que fas? També jo, quan era jove, em pensava que ensenyaria als crancs a caminar endavant. I vet aquí què hi he guanyat: visc tot sol, i la gent es mossegaria la llengua abans que dirigir-me la paraula. Mentre hi siguis a temps, fes-me cas: acontenta’t a fer com els altres i un dia m’agrairàs el bon consell.

El jove cranc no sabia què contestar i no va dir “piu”. Però per dintre pensava: “Tinc raó jo”. I tot saludant gentilment el vell, va reprendre orgullosament el seu camí.

Anirà molt lluny? Farà fortuna? Redreçarà totes les coses tortes d’aquest món? Nosaltres no ho sabem, perquè ell continua caminant encara amb el mateix coratge i decisió del primer dia. Només podem desitjar-li de tot cor:
Bon viatge!

Gianni Rodari
(Contes per telèfon)